La filosofia del benestar

Simon Kusnetz, premi Nobel d'economia del 1971, afirmava en defensa del sistema capitalista que les diferencies entre les classes socials tendeixen a reduir-se a mesura que les economies es desenvolupen. Es a dir que augmentant la riquesa com a conseqüència del desenvolupament econòmic això hauria de portar "per se" a un augment del benestar social en totes les capes de la societat.

Quaranta-tres anys mes tard, la realitat s'imposa d'un altre manera. I aixo es el que s'encarrega de demostrar l'economista francès Thomas Piketty en el seu llibre "El capital al Segle XXI".

Piketty no diu res que no s’endevinés i fos de coneixement general, però ell s'encarrega de demostrar-ho d'una manera científica i amb profusió de dades. Des dels EEUU ja han sortit en tromba els "experts" per rebatre les seves afirmacions.

Periòdicament i cada cop amb mes freqüència, apareixen noticies sobre com la societat en general es va empobrint, sobre tot les classes mitjanes i menestrals i en canvi es notori que cada cop mes uns quants polaritzen la riquesa (comentaris en aquest blog, "Rescate a Chipre"- 16/3/2013). 

De mentre, les entitats financeres segueixen tenint guanys i operen sota el paraigües dels politics i moltes vegades, de la connivència dels poders judicials. 
Però ja s'obre un abisme, quan hi han persones que comencen a veure clar quin es el propòsit d'aquesta situació. George Caffentzis, activista i filòsof novaiorquès, ho resumeix de la següent manera: 

Quan la periodista Ima Sanchis li pregunta cap a on va el capitalisme, ell contesta
"Per a seguir sent rentable, cap a la devaluació del treball, com veiem a EEUU i a Europa...El capitalisme esta canviant de forma. Hi ha economistes que parlen d'una gran massa de persones que treballaran com semi-esclaus".

Tampoc res que no veiem dia darrera dia. Els països "emergents" copen els sistemes manufacturers de tot el mon, gracies als seus salaris d’explotació. Dies endarrere llegíem a Internet el missatge que un treballador o treballadora d'una d'aquestes empreses ubicades a Bangla Desh va cosir en una peça de roba: "Obligats a treballar durant hores esgotadores"
.
Tot això es colpidor, però, com ho assimila la societat? Una societat que sembla mes be orientada a l'hedonisme de lo immediat - ho veiem en els restaurants plens o en els llocs de vacances o en la celebració de festes d'anomenada, per exemple - i que es capaç d'endeutar-se per a satisfer les seves ànsies de gaudir, tot i que l'endeutament contribueix a a afavorir aquest semi-esclavisme.

I que ja se’n fa reso ja de la pobresa, tot veient el trist espectacle dels remenadors d'escombraries, o comentant els titulars sobre la mala situació de la nutrició infantil, però en general, poca cosa mes.

Tenint en compte la protecció que semblen tenir els acumuladors de riquesa i que els politics semblen blindats davant de les critiques per les seves actuacions, te la societat al seu abast les claus per a canviar la situació?

O ens haurem de conformar en que tot es vagi deteriorant i arribem a l'estadi preconitzat per en Caffentzis?

La neteja de les platges de Barcelona despres de la revetlla

Plenes de merda. Com cada any.

El problema de la bruticia i el descontrol a la platja i a tants altres llocs nomes es el resultat de la manca d'educacio en la responsabilitat. Es dificil, perque per tenir responsabilitat hi ha que ser disciplinat i la disciplina no agrada, ni als qui l'haurien de rebre com a ensenyament, ni a qui hauria d'impartir-la. Es mes senzill deixar-se anar o deixar fer. No m'extranyaria que l'individu que els guardies expulsen de la platja a empentes els poses una denuncia, perque la societat esta funcionant aixi. Es una subversio del sentit comu.

I el deliri es llegir els arguments d'uns quants somines que tracten de justificar-ho tot dient que la gent s'ha de divertir o que aixo proporciona feina a persones en atur. 

Publicat avui a La Vanguardia:

http://videos.lavanguardia.com/vida/20140624/54410248230/asi-ha-sido-el-desalojo-y-la-limpieza-de-las-playas-de-barcelona.html#

Armas hasta en la sopa

“Mi dolor espiritual es insoportable. Continuo haciéndome la misma pregunta sin solución; si mi rifle mató personas, podría ser que yo fuese responsable de estas muertes, aunque fuesen enemigos.”

De esta manera se expresaba el ingeniero Kalashnikov, poco antes de su fallecimiento el año pasado. Con esta reflexión ponía de relieve como le atormentaba el hecho de que el instrumento que había creado, el fusil de asalto que lleva su nombre, haya contribuido a matanzas, a causar heridas a seres humanos y a proporcionar sufrimiento, directa o indirectamente, a millones de personas. Igual que cualquier arma que haya existido en el pasado, que exista actualmente o que existirá en el futuro.

Pido perdón por la frivolidad del titulo. Sin embargo es así, de la industria armamentística y de su producción hay inmensos catálogos. Los instrumentos para matar son cada vez más abundantes, más sofisticados, más fiables y más mortíferos para quienes vayan a convertirse en sus objetivos.

Y encima a sus fabricantes, en lugar de esconderse y disimular, dada la naturaleza siniestra de sus negocios, les ha dado por promocionar estos productos a través de las mismas técnicas de marketing que se utilizan para cualquier otro tipo de manufacturas. Incluso divulgándolos a través de ferias, como por ejemplo la que se está celebrando en Paris, con mensajes publicitarios destinados a resaltar la efectividad de estos instrumentos de muerte y poniendo énfasis en la antigüedad y tradición de muchas de estas empresas fabricantes.

Alguna de estas empresas llega a tener la desfachatez de destacar las ventajas de reciclaje y reducción de impacto ecológico que tienen sus productos. Es decir que matan a mansalva y con gran precisión,  pero eso si, con gran respeto al medio ambiente.

Ya he escrito antes sobre esto, pero no me cansaré nunca de repetirlo. Odio las armas. Odio cualquier instrumento susceptible de convertirse en algo capaz de matar o causar heridas, aunque sea mediante la utilización de un simple cuchillo. Y también odio que haya personas capaces de creer que con las armas se solucionan los conflictos, tanto como a quienes les ponen a su disposición estas armas.