Hi ha que parar la bogeria / Hay que detener esta locura / Il faut arrêter cette folie

De navegacions varies

Has llegit això Jordi?

En Lluis m'allargava un diari de naútica que havia arreplegat del Club Nautic de Mao una mica abans, quan anà a fer la caminada matinera.

Estavem esmorçant a la coberta del barco, amarrat al moll. De moment el sol ens inundava i l'aire era el típic de l'estiu que ja treia el naç per la cantonada. Però jo havía recopilat les cartes de predicció meteorológica i sabia que mes tard aquest bon ambient canviaria i en el canal entre Menorca i Mallorca ens trobariem vents forts, de força 4/5, pluja i onatge notable. Calia que ens afanyessim a sortir per a evitar-ho en lo possible.

Distret llegía el titular i de cop em va interessar en el que deia. Parlava d'un vaixell, un veler perdut a finals d'abril en el trajecte des de Cannes a Palma de Mallorca. El vaixell anomenat Sirius, havía de participar en una regata de vaixells classics, en la que competeixen barcos d'una certa antigüitat.

Va sortir de Cannes en condicions adverses, vent de tramuntana de força 5 i, malgrat que el tripulaven mariners experts, el Golf de Lleó es molt perillos, el vaixell va desapareixer i no se sap res dels tripulants. Val a dir que aquests vaixells no reuneixen les mateixes condicions de navegació que els mes moderns. Aquest va ser construit el  1937 i no tenía compartiments estancs, ni tan sols portava radio-balisa.

Immediatament em va venir al cap la oferta de'n Carles, d'anar a buscar un vaixell classic a Banyuls, per a dur-lo fins a Barcelona, travesía que es va anul.lar. Fins i tot vaig mirar quin era aquell vaixell i vaig veure que s'anomenava Halloween i per tant vaig descartar que fos el mateix.

Amb aquesta noticia venía tambè una anàlisi de les condicions atmosfériques que de tant en quant, unes cinquanta vegades a l'any, es produeixen en el canal que aquell dia atravesseriem: tempestes que es desencadenen gairebe sense avisar, amb vents intensos de tramuntana i fort onatge.

Amb un encongiment d'espatlles li vaig tornar el diari a en Lluis, tot dient-li que no em semblava la millor lectura abans de començar la navegació.

Per la tarda ens vam trobar amb les condicions anunciades, tot i que no amb tanta pluja com assenyalaven les cartes meteorológiques. Per nosaltres, perquè de lluny si que veiem una bona amanida. El vent i les altes ones però ens van acompanyar i ens van fer ballar de valent fins que arribarem a situar-nos a sotavent de la costa mallorquina.

Vam respirar alleujats temporalment, perquè per el dia següent, el darrer de navegació, també estaven anunciats forts vents de garbi per el trajecte en el que navegariem.

Despres de passar la nit a Cala d'Or, sortirem a navegar amb rumb a Palma. La primera part de la navegació podriem dir que va ser plàcida, però tant bon punt deixarem endarrera el far de Ses Salines, es va tornar a desencadenar un infern fet aigüa.

El vaixell donava unes aparatoses pantocades, i semblava que s'anes a partir a cada moment. Jo tenía confiança degut a la experiencia de navegacions anteriors en aquest mateix barco, que m'havien demostrat fins a quin punt era fiable.

En aquest viatge algo va fallar: a unes vint milles del destí es va obrir una via d'aigua al casc. El primer que s'adonà vaig ser jo, perquè notava com els plans, la terra, s'aixecava sota els meus peus cada cop que una onada ens feia escorar. Vaig treure una de les tables per a accedir a la sentina i en aquell moment l'aigua va brollar amb força. En Lluis i jo ens vam mirar i se que automàticament tots dos vam pensar en el mateix, el maleït article que haviem llegit el dia anterior sobre el Sirius. Però no vam dir res i ens dedicàrem tots quatre a fer el possible per mantenir el barco flotant.

Com la llei de Murphy està per algo, la bomba d'aigua de la sentina no funcionava perquè (ho he sabut avui) estaba plena de merda. Aixì donç aquest tram del viatge el vam haver de fer treient l'aigua de la sentina amb l'ùnica galleda que teniem i que per acabar d'adobar-ho, estava a punt de partir-se. Al final la treiem amb cassoles.

Tot i que anavem molt escorats pel vent, les onades, i l'aigua que per a l'amura d'estribor entrava a xorro, el barco va aguantar fins el port de Palma i vam poder desembarcar molt fets pols, però sans i estalvis.

Una experiencia mes. Però us haig de confesar que en alguns moments no les tenía totes.

Conduir una bicicleta vol dir responsabilitat.

La massificació de la circulació en bicicleta equipara aquest vehicle amb qualsevol altre que utilitzi les xarxes públiques per desplazar-se. Independentment de que s'haurien de fixar unes normes amb eficacia suficient que permetin garantir la seva propia seguretat i la dels demes usuaris de les vies públiques, els ciclistes haurien de tenir una assegurança de responsabilitat civil obligatoria, com a minim.

El vianant es qui te que estar mes protegit. No dic de prohibir que es vagi en bicicleta -jo també hi vaig - dic que potsser hi hauria d'haver un moviment ciutadà per a reivindicar una situació mes justa i en aquest moviment haurien d'estar incorporats els propis ciclistes.

No hi ha prou amb que es facin coses de cara a la galeria, amb molt kilometres de "via bici" per a dir "que be, que moderns que som, que fonentem l'us de la bicicleta com a sistema de transport alternatiu".

Simultaniament hi ha que establir normes i mesures que protegeixin a uns i altres

Ha mort Umberto Eco

Quan vaig llegir la primera vegada "El nom de la rosa" i durant molt de temps, quan evocaba la imatge de qui l'havia escrit, no en veia altre que la de Sean Connery. Aquest es el poderos resultat dels mitjans i la publicitat. I mes tard ho vaig relacionar amb la semiótica, de la que l'Eco n'era catedràtic a l'Universitat de Bologna. Després vaig anar llegint altres llibres seus, "El pendol de Foucault", "La misteriosa flama de la reina Loana", "El cementiri de Praga", "Historia de la bellesa", "Els limits de la interpretació" i em va quedar clar qui era Umberto Eco. Un intelectual que va saber donar als seus continguts literaris un tractament diàfan, conjuminant reflexions filosófiques amb un socarró sentit de l'humor que els feia propers i  comprensibles a qualsevol lector. Vaig anar a escoltar-lo en la presentació del "Cementiri de Praga" que va fer a la biblioteca Jaume Fuster i el local era ple de gom a gom, tant que em va ser impossible atantsar-me a la sala de conferencies, donada l'expectació que va generar la seva presentació. Ahir va trespassar, als 84 anys i ha deixat el panorama literari orfe d'una ment lluida i referent en la interpretació de moltes de les claus que ens mouen en aquesta Europa actual.

    Fotografía publicada a blogs.elpais.com

Un, que es va fent gran

Una sensació de que hom es van fent gran es que cada cop resulta mes difícil entendre els criteris per a interpretar les coses.

Sembla que cada persona porta gravades en el seu sistema bàsic una sèrie de instruccions per a  interpretar els inputs que rep, instruccions que es veuen complementades o modificades per factors externs en positiu o negatiu, depenen de l’entorn, de la família, de les persones que freqüenta en les diferents etapes de la seva vida i per una multitud de condicionants que fan que cada persona reaccioni segons l’estil d’aquestes instruccions davant  de l’escomesa de les diverses situacions a que el va exposant la vida.

Aquestes instruccions poden ser comunes a la majoria de la gent, o especials, fent que hi hagi persones que s’apartin de les conductes o creences comunes per a assolir reaccions o comportaments diferents en front de plaers, seduccions, objectius, reptes o amenaces.

Podria interpretar que aquestes diferencies son les que originen que unes persones puguin tenir trets  de genialitat o de delinqüència. O que puguin coexistir aquest trets o d’altres al mateix temps.

Vivim immersos en una societat i podem acceptar que hi hagi diferencies entre les persones en les instruccions gravades i la forma que les apliquen, però la convivència i la llibertat col·lectiva obliguen  a que aquestes instruccions respectin els espais de desenvolupament comú. Es mes ja no es tracta de condicionants, sinó de la forma com ens agrada viure, avançar econòmica, cultural i socialment i protegir-nos.

I la manera com ho veiem va canviant. Es això el que enllaça amb el principi del meu escrit. La forma en que entenem les coses evoluciona i entenem com a noves pautes aquelles que no encaixen en el sistema de instruccions que tenim gravat. De fet segurament no son noves, mes enllà de les que es deriven de la nostre posició sobre avenços tecnològics. Podríem dir que son practiques que en determinades èpoques han estat comunes o acceptades, han desaparegut o s’han minimitzat i en altres tornen a  ressorgir amb força

Es amb aquesta somera anàlisi amb la que provo d’entendre el perquè de com afronten els éssers humans les diferents actuacions a que els porta la seva trajectòria vital, com el cas de l’infant de set anys de Girona, mort fa entre u i tres mesos com a conseqüència d’una malaltia comuna i guardat per els pares en el domicili particular, tot esperant que es despertes gràcies a les oracions dels membres de la família, d’acord amb les creences de la religió que professen.

El pare, nord-americà, treballador d’una multinacional i enginyer,  no sembla que hagués de ser propens a creure en supersticions mes pròpies de chamans o de bruixots. I en canvi, això ha succeït. I a ell i la seva dona,  desprès de detenir-los els han deixat lliures amb càrrecs, però emetent una valoració clara i es que desprès d’haver-los examinat els experts han arribat a la conclusió de que no pateixen cap malaltia mental.

Es això el que hem deixa espaordit. I es el que entenc com una evolució de la manera d’interpretar pautes conductuals. Segons la meva manera de veure-ho, no poden estar gaire be del cap unes persones que deixen el cadàver del seu fill en el llit durant molt de temps, sense practicar el que el sentit comú i les pautes sanitàries de la societat en la que estan immersos aconsellen. Per molt de dolor que els produeixi la pèrdua.

 De tant en tant es produeixen casos com aquest, però es la primera vegada que llegeixo exoneracions com les que s’estan remarcant en aquest. Jo no dic que els hagin de tancar en un psiquiàtric, però tampoc que es digui que no tenen cap problema.

I possiblement això sigui una evolució en el criteri  sobre una qüestió que xoca amb la meva manera d’entendre les coses, basada en les instruccions que tinc gravades en el meu sistema bàsic.

Hi ha d’altres casos similars que col.lisionen amb el meu criteri (i penso que amb el de moltes altres persones), com per exemple l’afany de eludir beneficis d’un sistema sanitari avançat, que s’han demostrat eficaços, com la vacunació obligatòria d’infants per a prevenir les malalties comunes a les que estan exposats.

No es únicament una qüestió de criteri, sinó de irresponsabilitat en front dels demés infants que poden compartir espais d’escola o de jocs i estar sotmesos a contagis, com va passar a Olot recentment.

I aquí la meva perplexitat es la de que no es facin servir mitjans mes coercitius en defensa dels infants i dels pares,  inermes davant de la irresponsabilitat d’uns quants que egoistament només segueixen els seus impulsos, obviant que viuen en l’àmbit d’una societat.

De totes maneres, sento una immensa pena per uns pares que perden un fill.

La mayoría de los agresores de Colonia eran sirios

Noticia del ABC de hoy. Tratándose del periódico de que se trata,  la noticia y el sentido que se le da habría que cogerlos con prevención.

Pero, no es solo el ABC el que se hace eco de estos sucesos, sino otros periódicos como el Huffington Post, que recoge con detalle lo que parece ser un ataque sincronizado en varias ciudades europeas, no solo en Colonia, también en Hamburgo, en Sttugart y asimismo en otros países como Suecia, Finlandia o Suiza.

Tremendo problema. El posicionamiento crítico en contra de los inmigrantes que llevaron a cabo los asaltos genera automáticamente la calificación de xenófobo para quien lo expresa, pero… es lícito este desarme moral?

¿Por qué se puede censurar un delito si lo comete un occidental, pero hay que otorgar el beneficio de la duda si quien comete la agresión es un inmigrante? Inmigrante que en lugar de estar agradecido por el acogimiento que Europa le hace, ostenta una conducta tan reprobable.

No me parece que exista justificación para una conducta así. Y tampoco me parecería de recibo que alguien trate de aminorar su responsabilidad en base a que incorporarse a una sociedad tan distinta de la suya supone un gran choque cultural para los incorporados.

Se sabe de manera  fehaciente que entre los individuos agresores había refugiados con solicitud de asilo.

Además, leyendo con detalle como se realizaron las agresiones, sorprenden las menciones de que los atacantes estaban organizados en grupos de 20 o 30 personas y pese a que muchos estaban borrachos – o aparentemente borrachos – utilizaban llaves propias de artes marciales para inmovilizar a sus víctimas, hacerles tocamientos y robarles sus pertenencias.

La deducción alarmista de lo ocurrido es la de que posiblemente nos encontremos ante una acción en contra del modo de vida occidental. No les gusta la libertad que en Occidente disfrutan las mujeres. Y esto les lleva a tratar de introducir el miedo en una sociedad que ya ha superado muchos atavismos y se mueve con elevados niveles de respeto entre la gente. Sin soslayar que dentro de esta sociedad pueden existir también conductas reprobables,  pero no de la forma como ha estallado en estos días atrás.

Miedo me da de pensar que puede ocurrir el próximo febrero, cuando en Colonia se celebren los momentos álgidos de su celebre Carnaval, cuando ya no solo una sociedad en libertad conmemora estas fiestas como cualquier otra, sino que además se produce una eclosión de sensualidad típica de todos los Carnavales. Si ocurriera algo parecido a lo de Fin de Año, el miedo invadiría las relaciones entre personas y lamentablemente se otorgaría un nuevo argumento para los que si quieren armarse de razones desde posiciones ultraderechistas.

Y a partir de ahí surgen preguntas y preguntas: Europa, hace lo que debe de hacer para afrontar  la incorporación de esta avalancha de personas?

Por razones humanitarias no puede rehuir el dar asilo a quienes se ven en la disyuntiva de abandonarlo todo para huir de una guerra salvaje y de personas que han perdido su acerbo humano para convertirse en verdaderos monstruos. Tanto los que desde el poder utilizan todos los medios para masacrar a su propio pueblo, como aquellos que en nombre de la religión - la que sea - cometen las peores atrocidades.

Supongo que habréis tenido la oportunidad de leer hoy la noticia de un hijo que ha ejecutado públicamente a su propia madre en una ciudad siria, por el hecho de que la madre le solicitaba que dejase su pertenencia al Estado Islámico, a consecuencia del temor a que pudiese resultar muerto en los combates.

O la ejecución in situ de una mujer que amamantaba a su hijo en la calle, aún haciéndolo cubierta y tratando de apartarse de las miradas de los transeúntes.

¿Que clase de vesania es la que puede llevar a seres humanos a realizar estas barbaridades? Seres humanos sin comillas, porqué solo los seres humanos son capaces de llevarlas a cabo.

Y ante todo esto, la sociedad occidental parece que ve estos sucesos como si no ocurriesen a muy poca distancia de donde vivimos. ¿En aras a que mal entendido buenismo hay que bajar la guardia en estas cuestiones? ¿O es que el hedonismo imperante en Occidente nos impide interpretar estos símbolos de alarma y cuando menos lo pensemos tendremos estos problemas en nuestras calles?

Es que los toques de atención que nos han dado con los atentados de Paris, Londres, Madrid, etc. No han sido suficientes? Y ahora con estas últimas agresiones…Parece confirmado que parte de los terroristas autores de la masacre de Paris se infiltraron entre los refugiados que llegaban a través de Grecia.

Acogimiento si, ayuda si, pero control. Filtros para que no se cuelen elementos indeseables. ¡¡Que los Gobiernos europeos se pongan de una vez de acuerdo en algo que no sea meramente decorativo y actúen!!.  Y si esto supone pérdidas de libertad, me pregunto ¿que es peor, perder libertad al atravesar fronteras o perder la vida en un atentado?

También me pregunto a que ha venido la generosa subvención otorgada a Turquía para que frene la riada de personas provinentes de Siria. Cosa que según parece no se ha logrado o es que quizás ni siquiera se ha intentado. Mientras este país se dedica a masacrar a los kurdos,  que son los únicos posiblemente capaces de actuar con  cierto éxito en contra del Estado Islámico. Y según parece, para proteger intereses petrolíferos de los pozos explotados por EI cuyos beneficiarios serían personalidades turcas.

Mientras tanto una ONU absolutamente inoperante no sabe resolver ninguno de los numerosos conflictos activos del planeta, en Oriente Medio, en África, en el Pacífico... ¿Para que sirve?

Occidente necesita un rearme moral. Es víctima de su propio bienestar y de las buenas intenciones para ayudar a otros, sin afrontar la base de los problemas, que no consisten en asignar cuantiosas ayudas económicas para paliar los efectos de la gestión de dictadores, sátrapas, gurus religiosos o simple y directamente asesinos que explotan y asolan a sus propios pueblos o a otros. Empieza por tener claro que pertenecemos a la humanidad, pero también a ciertas formas de cultura y tradiciones, que otros no vacilan en utilizar en contra nuestro, mientras que ellos no renuncian ni un ápice en mantener a ultranza criterios irreductibles.

Está muy bien ayudar, pero hemos de ser conscientes de nuestros valores y que no hemos de renunciar a ellos, ni que sea por una cuestión puramente estética, porqué están en juego precisamente los niveles de civilización y libertad que hemos conquistado y asumido. Considero un error lo que se está haciendo por ejemplo en Inglaterra, avanzando la selectividad para que no coincida con el Ramadan, lo que afectaría a 1 de cada doce alumnos. Ignoro que piensan los otros once, pero me pregunto, ¿si los cristianos solicitasen que se cambien las fechas de exámenes, porqué les pillan demasiado cerca de Semana Santa, les harían caso?

Y encima se quejan de que la sociedad occidental hace muy poco para su integración. O quizás lo he entendido mal y lo que hemos de hacer es integrarnos nosotros a sus valores y costumbres. No es un comentario malicioso, es simplemente para enlazar con la noticia  que ha generado este escrito.